dilluns, 29 de novembre del 2010

Luz de gas, incredibol

Avui no parlaré de les eleccions. Tampoc considereu aquest com el meu post oficial de la setmana, això només és un extra.

Algú ho ha de dir: el concert de dijous al luz de gas dels MiNE! va sorprendre a tothom. "Qui toca aquí?" Vaig haver-ho de preguntar, no podia ser que aquella cua ciclòpia fos per veure als meus amics.

Però si! La cosa anava d'amics. Des d'aquí, i en nom de la banda, faig un clam d'alegria i agraïment, dedicat a tots els que hi vau ser. Heu aconseguit que MiNE! ompli una sala fins al tope i que el concert resultant sigui molt bonic i emotiu. A ells quatre els hi va encantar, i a mi també. I crec que a tothom. De fet, va ser la clau de la nit: la connexió que va sorgir entre tots els que hi érem.

Moltes gràcies a tots.


dijous, 25 de novembre del 2010

Txirimiri Power

M’acabo de pixar les sabates i m’és igual. Una senyora em diu guarro i jo com a resposta em poso a vomitar. Costa mirar les coses, enfoco alguns detalls, unes motos aparcades, uns containers. Tinc la sensació d’estar en una altra dimensió.
Feia molt que no anava de festa i havia oblidat les coses que et poden passar. Com que no puguis caminar ni pensar i no hi hagi ferrocarrils i hagis de tornar a un pis que està a Sant Cugat. Aprofita ara que tens un moment estable. Truco a un parell que em podrien portar a casa. Un no contesta, l’altre està pitjor que jo. Vale, trucaré al Txirimiri. Ell em salvarà.



Veu d’emprenyat. Em fa vergonya demanar-li, però li demano. Em diu que fa hores que estava dormint i que al dia següent treballa (a les sis del matí) com la gent normal. Em pregunta on estic i es caga en la puta.

Quan arriba, ja estic molt millor. No triga gaire perquè va amb moto. Primer m’insulta, després em pregunta com em trobo, i quan li explico es posa a riure. Anem cap a casa.

Pel camí li explico que hem anat a un concert que feia el Ret al Raval. Ha estat molt bé, molt emotiu, i hi havia molts amics; la Maria, el Lluís, el Riki, el Berni,  l’altre Luis, el Maxi, el Marc, l’Àlam, la Mònica, l’Helena... Ell em diu que li sap greu no poder venir a aquestes coses, no viure a la ciutat el fa sentir aïllat de vegades. I haver de currar tant d’hora és una merda, et perds moltes mogudes.

En Txiri em deixa a la porta de casa. Entra a currar d’aquí a una hora, així que em proposa anar a prendre una birra. Anem-hi. Quina llàstima que no hagi pogut venir al concert. Ja se sap, no es pot fer tot.

divendres, 19 de novembre del 2010

Benvinguts

Doncs si. Un blog. Jo, que no estic ni al facebook. Sóc el típic  que defensa internet a mort però en realitat no en té ni puta idea.  Ahir els hi vaig dir als meus companys que potser em feia un perfil.

-perquè? si tu no ets així
-no sóc com
-no sé, no t'agrada exposarte
-ets tímid
-ja està bé, cadascú és com és


Això em toca els ous. No sabia que fos així. El Riki m'està desvelant que no és propi de mi ser al facebook. Jo em pensava que simplement em feia mandra, però sembla ser que el motiu està arrelat en la meva condició de sociòpata.

-aviam, no seria tan estrany, abans feia servir el messenger
-però abans no erets tan així
-a més el messenger es diferent, no t'exposes tant
-a veure, si et ve de gust potser es que ho has de fer...