dilluns, 31 de gener de 2011

Lillo's Experiment

Aquell estiu vam anar viure a un pis que hi havia a sants.
En Pol, en Berni, en Lluís i jo. Va ser el començament de la meva vida actual, més satisfactòria i caòtica que l'anterior.

També va ser quan vaig conèixer a en Lluís.
Vull dir que als altres dos ja els coneixia d'abans; en Pol i en Berni, ex-bales perdudes, ex-joves promeses.
En Lluís era la novetat. D'entrada em va fer una mica de respecte, anava vestit molt estrafolari i parlava com un tiu ficat en "l'underground" barceloní.

Al final va resultar ser un penjat com els altres i ens vam fer molt amics.

Temps després em vaig adonar de que el Lluís sabia dibuixar molt bé. Em va estranyar, perquè em constava que estava fent Belles Arts, i tothom sap que a Belles Arts gairebé ningú sap fer res de res.

(bé, res de res tampoc. L'arquetip d'estudiant de Belles Arts de la UB acaba la carrera amb coneixements de retoc fotogràfic, àmplies nocions sobre efectes horteras de vídeo i quatre coses de bricolatge)

Total, que en Lluís és una d'aquelles flors enmig del desert, i té (crec) molt talent pel dibuix i el còmic. Només li falta deixar de ser un gos (com a mi).

Aquest Lluís del que parlo és en Lluís Lillo que fa els dibuixos del blog. L'altre dia, xerrant xerrant se'ns va acudir un experiment. Després vam invertir dos hores en discutir si allò tindria alguna gràcia.

Fins ara el blog es feia de la següent manera: jo li donava indicacions a en Lluis sobre el contingut del text, i ell feia un dibuix escaient. 
A partir de la setmana que ve i durant les pròximes 4 actualitzacions, en Lluis dibuixarà el que vulgui i jo escriuré un text inspirat en els seus deliris.
Us correspondrà a vosaltres jutjar si la cosa té gràcia o no.


dilluns, 24 de gener de 2011

Un gos verd

En Txiri fa temps que diu que el Riki ve de mart. Hi estic d'acord. El Riki és un tio raro de collons. Crec que disposa d'un artefacte alienígena que el permet projectar una imatge falsa de si mateix. Així, la gent el veu com un tiu tímid i tranquil,  sense gaires complicacions. Una persona convencional. 

Res més lluny de la realitat. El Riki de convencional no té res de res. El tema és que potser a ell li agrada semblar-ho. O potser ha crescut en un entorn en que la bogeria no estava ben vista i s'ha vist obligat a dissimular. No ho sé.  No conec la seva história familiar. El que si sé és que, de tant en tant, la seva veritable i desficiada personalitat s'obre una escletxa entre capes i capes d'auto-censura. I llavors és la festa.
La ment del Riki és una combinació perfectament equilibrada entre candidesa i pensament màgic. Mmmm. Això no s'entén gaire. Vindria a ser com l'espinete anant de tripi.
Us ho exposaré amb exemples perquè ho entengueu millor.


Exemple 1: Al local d'assaig, alguna tarda de 2010, els mine! parlen de coses

Ret: Nois ens hem de donar d'alta de la seguretat social perquè a partir d'ara els bolos els cobrarem per contracte
Riki: I una merda
Els altres tres: Com? Que dius? Que t'agafa ara?
Riki: Jo no em dono d'alta d'això, que esteu bojos?
Txiri: Però que dius Riki
Riki: Primer, no vull pagar una assegurança, no tinc un duro. Segon, les coses aquestes socials son per pobres i drogoaddictes, i nosaltres no estem tan malament. I tercer, si hi ha una guerra no vull que m'obliguin a anar!


Exemple 2: El Riki amb sa mare

(La mare del Riki també és molt divertida.  La típica mare del sud d'espanya, molt atenta i protectora. Està entestada en que el Riki sigui enginyer, tot i que el Riki vol ser artista)
Mare d’en Riki: Ricardo, has acabado ya la carrera?
Riki: ya casi está, sólo me falta el proyecto.
Mare d’en Riki: Hasta las narices me tienes del proyecto!
Riki: Es que quiero que sea un videoclip en tresdé
Mare d’en Riki: Y que tiene que ver eso con la ingeniería?
Riki: Que és en tresdé
Mare d’en Riki: Y ya le parece bien al profesor?
Riki: Me dijo que era la peor idea que le habían presentado
Mare d’en Riki: Pero bueno! Es que parece que lo hagas adrede!
Riki: Es que hacer un puente o un ascensor no me gusta…
Mare d’en Riki: Ai hijo, no sé que más hacer contigo, blablablablablablablabla….

Y aquí és on el Riki sempre desconnecta. Deixa a la seva mare i a la resta del món i viatja a el seu racó privat, on s'imagina el seu videoclip en tresdé il.lustrant la seva cançó preferida. I pensa que el món és complicat perquè si, i que si les coses son senzilles dins del seu cap, quines ganes de complicar-se la vida. Una estoneta després diu "si mama" i se'n va a tocar la guitarra, i fa una cançó que parla sobre playmobils medievals.

dilluns, 17 de gener de 2011

El truc

Em sap greu ser irregular amb les actualitzacions. He intentat trobar una excusa que us satisfés, però és inútil. Simplement no se m'acut res, estic sec. El meu enginy és finit, i sembla que la cosa no s'ha arreglat sola com jo esperava.


Ja que tinc molts artistes al voltant, he demanat consell. No hi ha res millor que l'amistat. Penso que tenint bons amics no fa falta gran cosa més. Bons amics. Amics de qualitat. És a dir, amics amb pedigrí, diners, bona posició social o molt d'éxit. Tot el que no té en Berni, el meu colega de l'ànima.


- Berni, algun cop et quedes sec?
- que vols dir
- ets músic i composes. et quedes sense idees?
- clar que si. Sempre és un problema.
- I quin és el truc?
- A tu t'agrada escriure?
- Si
- Doncs ja trobaràs la manera. Només conec un truc; dedicar-li la vida. Escriu cada dia, o llegeix, o totes dues coses. Amb el temps faràs coses fantàstiques, i també molta merda. Mai et quedaràs sense idees gaire temps. Només és qüestió de ganes.


Això m'està fent ballar molt el cap. Al final resulta que quedar-se sense idees era el de menys. M'acabo d'adonar de que, simple i planament, escriure és la única cosa que faig a la vida que m'agrada. En fi, no treballo, no estudio. Sí que faig coses, activitats d'oci, estupideses per passar l'estona. En canvi quan escric em sento bé. No només perquè m'agradi el fet d'escriure; em sento bé perquè em suposa un esforç, però a vegades me'n surto.


Em recorda a quan treballava en un súper. Va ser una època en que la culpabilitat va desaparèixer. Ho passava força malament, però no tenia aquesta sensació de ser un inútil tot el dia. Em pagaven, però m'havia de llevar d'hora. Clar que em costa més llevar-me ara que no tinc ningú que m'hi obliga. Quan matino és com si fos l'amo del món, perquè he estat jo mateix qui m'hi ha obligat, i em poso a escriure i penso "fuá, quin subidón, mira que estàs fent, el que més t'agrada!"
Quina tonteria, pensar que no tens idees i que estàs sec. Les idees no son imprescindibles. Només fa falta llevar-se pel matí i posar-se a treballar.


Ara si em paguessin ja seria la hòstia.

divendres, 7 de gener de 2011

Polinomi

Ja sabeu que amb aquest blog intento fer-me l'interessant. Si ho penso no ho entenc, perquè al cap i a la fi no existeixo. Però així és, vull que penseu que sóc molón i sofisticat a la par que atractiu. És per això que intento seguir unes directrius molt estrictes que he titulat NORMES PER SEMBLAR GUAY (quan escrius un blog)
La primera d'aquestes normes és molt clara. 


NORMA Número 1: "Eviteu els tòpics més vulgars". 


Observeu com, amb extraordinària precisió en la síntesi, he afegit el sintagma "més vulgars" a la oració "eviteu els tòpics". Tòpics n'hi ha i n'hi ha hagut, molts. Només cal evitar aquells que estan d'actualitat, o presents en la memòria col·lectiva. Els tòpics oblidats o coneguts només per sectors especialitzats no tan-sols no estan prohibits sinó que son molt recomanables a l'hora de semblar guay. 
Exemples de tòpics vàlids: personatges antiheroics, músics maleïts, pelis de serie B, Uzbekistan, ciència ficció dels setanta, jugadors del barça dels seixanta
Exemples no vàlids: la crisi, els transgènics, el debat de l'avortament, la primavera la sangre altera, el botellón,  les vacances d'estiu
Un bon barem per determinar quins temes podem utilitzar i quins no és el telediari. Si surt al telediari més d'una vegada en un any és un tema vetat. 
Si us explico tot això és perquè així ja podreu entendre la NORMA D'OR PER SEMBLAR GUAY


LA NORMA D'OR: MAI PARLEU SOBRE EL NADAL


Aturem-nos un moment a reflexionar sobre el següent binomi:
QUALSEVOL COSA + NADAL = MERDA


El nadal és el pitjor tema possible. No es pot fer res amb ell. Fixeu-vos en els exemples que ens brinda la historia de la cultura. Podeu recordar alguna pel·lícula, llibre o cançó que dugui per tema "el nadal" i que no siguin una merda? Va, va, intenteu-ho. (no val dir "que bello es vivir" perquè el tema d'aquesta peli no és el nadal, el tema de la peli és viure).
A mi personalment només em venen al cap cançons horribles i la cara d'en Tim Allen. L'Horror.
Així doncs, fent un exercici de meta-escriptura de posts, dono per fini-quitat aquest text que, inevitablement, és una merda.