dijous, 25 de novembre de 2010

Txirimiri Power

M’acabo de pixar les sabates i m’és igual. Una senyora em diu guarro i jo com a resposta em poso a vomitar. Costa mirar les coses, enfoco alguns detalls, unes motos aparcades, uns containers. Tinc la sensació d’estar en una altra dimensió.
Feia molt que no anava de festa i havia oblidat les coses que et poden passar. Com que no puguis caminar ni pensar i no hi hagi ferrocarrils i hagis de tornar a un pis que està a Sant Cugat. Aprofita ara que tens un moment estable. Truco a un parell que em podrien portar a casa. Un no contesta, l’altre està pitjor que jo. Vale, trucaré al Txirimiri. Ell em salvarà.



Veu d’emprenyat. Em fa vergonya demanar-li, però li demano. Em diu que fa hores que estava dormint i que al dia següent treballa (a les sis del matí) com la gent normal. Em pregunta on estic i es caga en la puta.

Quan arriba, ja estic molt millor. No triga gaire perquè va amb moto. Primer m’insulta, després em pregunta com em trobo, i quan li explico es posa a riure. Anem cap a casa.

Pel camí li explico que hem anat a un concert que feia el Ret al Raval. Ha estat molt bé, molt emotiu, i hi havia molts amics; la Maria, el Lluís, el Riki, el Berni,  l’altre Luis, el Maxi, el Marc, l’Àlam, la Mònica, l’Helena... Ell em diu que li sap greu no poder venir a aquestes coses, no viure a la ciutat el fa sentir aïllat de vegades. I haver de currar tant d’hora és una merda, et perds moltes mogudes.

En Txiri em deixa a la porta de casa. Entra a currar d’aquí a una hora, així que em proposa anar a prendre una birra. Anem-hi. Quina llàstima que no hagi pogut venir al concert. Ja se sap, no es pot fer tot.

1 comentari:

  1. Sort que no va venir de festa, sinó no t'hauria salvat la vida aquell matí.


    *.*

    ResponElimina