dimecres, 9 de març de 2011

Teaser Trailer

Lillo's Experiment 2/4


En comptes del funcionament habitual del Blog, en Lluís proposa un repte al Nen androide. Ell fa un dibuix a l'atzar. El nen escriu un text inspirant-s'hi. . Aquest és el dibuix.


El dia en que mine! esdevingueren els 4 fantàstics


Seqüencia 28. Parc Güell, plaça. Exterior Dia.


Les explosions il·luminen un terrible camp de batalla. Els vidrets de ceràmica 
reflecteixen els colors dels rajos d'energia. Ciutadans esmaperduts observen com un monstre sorgit de les profunditats escup verí i foc amb els seus tentacles grans com tramvies.

Quatre persones s'enfronten a l'amenaça. Van vestits de blau. Discuteixen entre ells bastant per tonteries. 

En Ret se suspèn a l'aire un moment. 

RET
On és el Ricky?

RICKY
Sóc invisible, burru.

El cap d'en txirimiri gira una cantonada i travessa la plaça.

TXIRI
Vaia merda de poder ricky

RICKY
putu txirimiri

TXIRI
putu MISTER txirimiri

RICKY
no és just, a vosaltres us han tocat els que molen i a mi això

RET 
joder, si ser invisible ha de molar un huevo


El monstre es sacseja. Té una mena de garrapata (gegant) feta de roca arrapada en un tentacle. Ajudant-se amb una farola se'n desempallega. La mole surt disparada i aterra al costat dels altres mines.

BERNI
però que feu aquí de chàchara? que dirà l'alcalde?

RET
mira no em parlis de l'alcalde

TXIRI
el ricky no vol lluitar, es queixa del seu poder

RICKY
home es que és una merda

BERNI
però si ets la dona invisible!

RET
jajajaja!

RICKY
jolines ya! 

BERNI
Tiu, que està molt bé el teu poder! No només ets invisible, també pots fer camps d'energia

RICKY
hosti, això no ho sé fer, com es fa?

BERNI
Ni idea. I crec que també hauries de poder volar.

TXIRI
Que dius, la dona invisible no vola

BERNI
La clàssica de 1955 no, però em sembla que després la van fer volar 


El monstre temible, ferit en el seu orgull perquè els superherois no li fan ni cas, agafa un autobús escolar (al parc Güell sempre n'hi ha algun). Els nens criden i ploren i el monstre cofoi es mira als herois com dient "ara que fareu?"

RET
Nois, espavil! Això va de debò!

BERNI
És el moment de repartir tortell!

TXIRI
quin horror berni

RICKY
jo me'n vaig a casa meva

Mentre el Ricky va a buscar el metro, Mister Txirimiri dirigeix l'atac. S'enrotlla al voltant de l'autobús escolar per protegir-lo. Mentrestant, la cosa-Berni distreu al monstre arrancant el drac del parc Güell de la seva font centenària i fent uns balls amb ell. En aquest moment, en Ret dirigeix els seus rajos incandescents contra el monstre. L'autobús, protegit per Mr. Txiri, cau a terra sa i estalvi. Llavors el monstre rep la pallissa de la seva vida. 

TXIRI
Molt bé nois, ho hem aconseguit!

DR. MUERTE (off)
no tant de pressa Mr. Fantàstic

RET
és el tiu aquest! el de la màscara!

El DR. Mort emergeix d'entre les ombres (?). Porta una capa verda amb caputxa i una armadura. 

DR.MUERTE
heu matat els 7 guardians de l'infern, però encara no m'heu vençut!

BERNI
treu-te la màscara! volem un final sorpresiu i polèmic!

DR.MUERTE
Molt bé, ara sabreu qui hi ha al darrera d'aquest pla per destruir Barcelona i obtenir el control total sobre tv3 i icat fm!!!

La màscara metàl·lica cau a terra i a sota hi ha...

RET
Oh, no pot ser

BERNI
però si és...

TXIRI
no ho entenc... 



CHAN CHAAAAAN!!!!!!!!
EN MIQUI PUIG!!!!!!

dilluns, 14 de febrer de 2011

Primo

Lillo's Experiment 1/4


En comptes del funcionament habitual del Blog, en Lluis proposa un repte al Nen androide. Ell fa un dibuix a l'atzar. El nen escriu un text inspirant-s'hi.  Escriptura experimental. Molta tonteria és el que hi ha. 
Aquest és el seu primer intent. 



Avui m'han trucat i m'he sobresaltat molt. Quina por. És el Berni. 
El putu Berni només em truca quan té algun problema, el cabron. I sol ser sovint, per que és molt despistat i un desastre total en tot el que no sigui la seva feina. 

No, aquesta historia no la puc començar així. Primer us haig de presentar un nou personatge. No entenc com encara no us n'he parlat. Val, és força lletja i no fa precisament bona olor, però els mines i jo mateix li tenim molt apreci. Com l'afecte que li tens a una mascota incontinent que et deixa el parquet fet una merda. Evidentment ja us imagineu de que parlo, tenint el compte el dibuix que ha fet en Lluis (la setmana que ve posa-m'ho més difícil, home).

La furgoneta. Va costar quatre xavos, tampoc es podien permetre res millor. No funciona res excepte el motor i les portes. El seu tub escup arbitràriament explosions d'antimatèria. Una vegada hi va dormir un captaire. 
Ens l'estimem molt. Ells, per que els hi fa un servei, portar-los als concerts a setanta per hora. Jo l'aprecio per que em fa riure, que és el més important del món.

Anem per feina. La furgoneta fa molt de servei als mines, però suposa una sèrie d'inconvenients. El principal: on s'aparca quan no hi ha bolo? i qui s'encarrega d'ella?

La solució que van trobar va ser establir un càrrec rotatiu: el primo. Al primo li correspon menjar-se el marron d'aparcar-la en un lloc legal quan no es necessita el vehicle,. També és el responsable del que passi amb la furgo durant L'interval de temps que hi ha entre bolo i bolo.

Doncs bé, per primer cop la responsabilitat ha recaigut sobre el Berni. "Berni, ara el primo ets tu".  Va percebre la situació primer com una putada i després com una oportunitat. Imagino que devia pensar "calla, que ara tens cotxe propi. muntaré barbacoes, faré excursions, ajudaré als col·legues amb la mudança".

Total, que jo sabia tot això, i veig que em truca. Sé que me'n penediré, però crec que li agafo. Si no, no hi haurà final pel post.

-Berni, que vols
-Hola, ehm, una cosa, saps canviar rodes?
-No
-Tens tres-cents euros?
-No
-eeeh, mira, se m'acaba el saldo i no tinc més oportunitats, tu ets del racc no? estic a tuut tuut tuut tuut tuut tuut


Que hi farem. Tinc molts capítols de modern family per mirar. Fins la setmana que ve.




dilluns, 31 de gener de 2011

Lillo's Experiment

Aquell estiu vam anar viure a un pis que hi havia a sants.
En Pol, en Berni, en Lluís i jo. Va ser el començament de la meva vida actual, més satisfactòria i caòtica que l'anterior.

També va ser quan vaig conèixer a en Lluís.
Vull dir que als altres dos ja els coneixia d'abans; en Pol i en Berni, ex-bales perdudes, ex-joves promeses.
En Lluís era la novetat. D'entrada em va fer una mica de respecte, anava vestit molt estrafolari i parlava com un tiu ficat en "l'underground" barceloní.

Al final va resultar ser un penjat com els altres i ens vam fer molt amics.

Temps després em vaig adonar de que el Lluís sabia dibuixar molt bé. Em va estranyar, perquè em constava que estava fent Belles Arts, i tothom sap que a Belles Arts gairebé ningú sap fer res de res.

(bé, res de res tampoc. L'arquetip d'estudiant de Belles Arts de la UB acaba la carrera amb coneixements de retoc fotogràfic, àmplies nocions sobre efectes horteras de vídeo i quatre coses de bricolatge)

Total, que en Lluís és una d'aquelles flors enmig del desert, i té (crec) molt talent pel dibuix i el còmic. Només li falta deixar de ser un gos (com a mi).

Aquest Lluís del que parlo és en Lluís Lillo que fa els dibuixos del blog. L'altre dia, xerrant xerrant se'ns va acudir un experiment. Després vam invertir dos hores en discutir si allò tindria alguna gràcia.

Fins ara el blog es feia de la següent manera: jo li donava indicacions a en Lluis sobre el contingut del text, i ell feia un dibuix escaient. 
A partir de la setmana que ve i durant les pròximes 4 actualitzacions, en Lluis dibuixarà el que vulgui i jo escriuré un text inspirat en els seus deliris.
Us correspondrà a vosaltres jutjar si la cosa té gràcia o no.


dilluns, 24 de gener de 2011

Un gos verd

En Txiri fa temps que diu que el Riki ve de mart. Hi estic d'acord. El Riki és un tio raro de collons. Crec que disposa d'un artefacte alienígena que el permet projectar una imatge falsa de si mateix. Així, la gent el veu com un tiu tímid i tranquil,  sense gaires complicacions. Una persona convencional. 

Res més lluny de la realitat. El Riki de convencional no té res de res. El tema és que potser a ell li agrada semblar-ho. O potser ha crescut en un entorn en que la bogeria no estava ben vista i s'ha vist obligat a dissimular. No ho sé.  No conec la seva história familiar. El que si sé és que, de tant en tant, la seva veritable i desficiada personalitat s'obre una escletxa entre capes i capes d'auto-censura. I llavors és la festa.
La ment del Riki és una combinació perfectament equilibrada entre candidesa i pensament màgic. Mmmm. Això no s'entén gaire. Vindria a ser com l'espinete anant de tripi.
Us ho exposaré amb exemples perquè ho entengueu millor.


Exemple 1: Al local d'assaig, alguna tarda de 2010, els mine! parlen de coses

Ret: Nois ens hem de donar d'alta de la seguretat social perquè a partir d'ara els bolos els cobrarem per contracte
Riki: I una merda
Els altres tres: Com? Que dius? Que t'agafa ara?
Riki: Jo no em dono d'alta d'això, que esteu bojos?
Txiri: Però que dius Riki
Riki: Primer, no vull pagar una assegurança, no tinc un duro. Segon, les coses aquestes socials son per pobres i drogoaddictes, i nosaltres no estem tan malament. I tercer, si hi ha una guerra no vull que m'obliguin a anar!


Exemple 2: El Riki amb sa mare

(La mare del Riki també és molt divertida.  La típica mare del sud d'espanya, molt atenta i protectora. Està entestada en que el Riki sigui enginyer, tot i que el Riki vol ser artista)
Mare d’en Riki: Ricardo, has acabado ya la carrera?
Riki: ya casi está, sólo me falta el proyecto.
Mare d’en Riki: Hasta las narices me tienes del proyecto!
Riki: Es que quiero que sea un videoclip en tresdé
Mare d’en Riki: Y que tiene que ver eso con la ingeniería?
Riki: Que és en tresdé
Mare d’en Riki: Y ya le parece bien al profesor?
Riki: Me dijo que era la peor idea que le habían presentado
Mare d’en Riki: Pero bueno! Es que parece que lo hagas adrede!
Riki: Es que hacer un puente o un ascensor no me gusta…
Mare d’en Riki: Ai hijo, no sé que más hacer contigo, blablablablablablablabla….

Y aquí és on el Riki sempre desconnecta. Deixa a la seva mare i a la resta del món i viatja a el seu racó privat, on s'imagina el seu videoclip en tresdé il.lustrant la seva cançó preferida. I pensa que el món és complicat perquè si, i que si les coses son senzilles dins del seu cap, quines ganes de complicar-se la vida. Una estoneta després diu "si mama" i se'n va a tocar la guitarra, i fa una cançó que parla sobre playmobils medievals.

dilluns, 17 de gener de 2011

El truc

Em sap greu ser irregular amb les actualitzacions. He intentat trobar una excusa que us satisfés, però és inútil. Simplement no se m'acut res, estic sec. El meu enginy és finit, i sembla que la cosa no s'ha arreglat sola com jo esperava.


Ja que tinc molts artistes al voltant, he demanat consell. No hi ha res millor que l'amistat. Penso que tenint bons amics no fa falta gran cosa més. Bons amics. Amics de qualitat. És a dir, amics amb pedigrí, diners, bona posició social o molt d'éxit. Tot el que no té en Berni, el meu colega de l'ànima.


- Berni, algun cop et quedes sec?
- que vols dir
- ets músic i composes. et quedes sense idees?
- clar que si. Sempre és un problema.
- I quin és el truc?
- A tu t'agrada escriure?
- Si
- Doncs ja trobaràs la manera. Només conec un truc; dedicar-li la vida. Escriu cada dia, o llegeix, o totes dues coses. Amb el temps faràs coses fantàstiques, i també molta merda. Mai et quedaràs sense idees gaire temps. Només és qüestió de ganes.


Això m'està fent ballar molt el cap. Al final resulta que quedar-se sense idees era el de menys. M'acabo d'adonar de que, simple i planament, escriure és la única cosa que faig a la vida que m'agrada. En fi, no treballo, no estudio. Sí que faig coses, activitats d'oci, estupideses per passar l'estona. En canvi quan escric em sento bé. No només perquè m'agradi el fet d'escriure; em sento bé perquè em suposa un esforç, però a vegades me'n surto.


Em recorda a quan treballava en un súper. Va ser una època en que la culpabilitat va desaparèixer. Ho passava força malament, però no tenia aquesta sensació de ser un inútil tot el dia. Em pagaven, però m'havia de llevar d'hora. Clar que em costa més llevar-me ara que no tinc ningú que m'hi obliga. Quan matino és com si fos l'amo del món, perquè he estat jo mateix qui m'hi ha obligat, i em poso a escriure i penso "fuá, quin subidón, mira que estàs fent, el que més t'agrada!"
Quina tonteria, pensar que no tens idees i que estàs sec. Les idees no son imprescindibles. Només fa falta llevar-se pel matí i posar-se a treballar.


Ara si em paguessin ja seria la hòstia.

divendres, 7 de gener de 2011

Polinomi

Ja sabeu que amb aquest blog intento fer-me l'interessant. Si ho penso no ho entenc, perquè al cap i a la fi no existeixo. Però així és, vull que penseu que sóc molón i sofisticat a la par que atractiu. És per això que intento seguir unes directrius molt estrictes que he titulat NORMES PER SEMBLAR GUAY (quan escrius un blog)
La primera d'aquestes normes és molt clara. 


NORMA Número 1: "Eviteu els tòpics més vulgars". 


Observeu com, amb extraordinària precisió en la síntesi, he afegit el sintagma "més vulgars" a la oració "eviteu els tòpics". Tòpics n'hi ha i n'hi ha hagut, molts. Només cal evitar aquells que estan d'actualitat, o presents en la memòria col·lectiva. Els tòpics oblidats o coneguts només per sectors especialitzats no tan-sols no estan prohibits sinó que son molt recomanables a l'hora de semblar guay. 
Exemples de tòpics vàlids: personatges antiheroics, músics maleïts, pelis de serie B, Uzbekistan, ciència ficció dels setanta, jugadors del barça dels seixanta
Exemples no vàlids: la crisi, els transgènics, el debat de l'avortament, la primavera la sangre altera, el botellón,  les vacances d'estiu
Un bon barem per determinar quins temes podem utilitzar i quins no és el telediari. Si surt al telediari més d'una vegada en un any és un tema vetat. 
Si us explico tot això és perquè així ja podreu entendre la NORMA D'OR PER SEMBLAR GUAY


LA NORMA D'OR: MAI PARLEU SOBRE EL NADAL


Aturem-nos un moment a reflexionar sobre el següent binomi:
QUALSEVOL COSA + NADAL = MERDA


El nadal és el pitjor tema possible. No es pot fer res amb ell. Fixeu-vos en els exemples que ens brinda la historia de la cultura. Podeu recordar alguna pel·lícula, llibre o cançó que dugui per tema "el nadal" i que no siguin una merda? Va, va, intenteu-ho. (no val dir "que bello es vivir" perquè el tema d'aquesta peli no és el nadal, el tema de la peli és viure).
A mi personalment només em venen al cap cançons horribles i la cara d'en Tim Allen. L'Horror.
Així doncs, fent un exercici de meta-escriptura de posts, dono per fini-quitat aquest text que, inevitablement, és una merda. 



dimarts, 21 de desembre de 2010

Ceba caramel·litzada


Una de les moltes coses normals que no sé fer és cuinar. Tampoc sé conduir, ni ballar, ni lligar. Però el tema de la cuina és el més greu de tots. Sóc capaç de cremar una sopa de sobre. 
Abans pensava que això és una cosa que va amb el pack. La vida que porto tampoc és normal. No tinc hipoteca ni feina estable. No tinc jefe. Si treballo és perquè m'auto-obligo. No faig vacances, no vaig a esquiar, no vaig al cine. Sembla lògic pensar que no sé cuinar perquè sóc un renegat. Igual que els genis de les pelis. Sembla lògic pensar que vaig amb la roba sense planxar perquè no sóc com els altres.


Sembla lògic. Semblava lògic. Fins que vaig conèixer al Ret.


En moltes coses s'assembla a mi. És un tiu en molts sentits eixelebrat. Lliurepensador . Li agrada viure a salto de mata i no és un exemple de puntualitat alemanya ni de disciplina escandinava (tot i que és molt treballador). Les coses se les pren amb calma i d'una forma una mica caòtica. És rockero, fuma i beu, fa horaris descol·locats. No li pots demanar que visqui d'una altre manera. Com jo, vaja.
No obstant, hi ha coses que ens diferencien molt. Ell si sap gestionar les coses normals. Saluda a les senyores del barri, va a comprar al mercat, balla a les festes. I sap cuinar DE PUTA MARE. De tots els meus amics, és qui té un domini més bèstia del tema. I a més li encanta, i li mola convidar-te. I jo encantat de la vida, perquè no acostumo a tenir peles per restaurants i que em convidi a casa seva  és com anar al set portes, com tenir el bulli per tu sol, pero millor, perque es pot fumar.




Avui he quedat amb ell per dinar. Aviam si em fa un risotto, o qualsevol cosa d'aquestes amb ceba caramel·litzada i reducció de vinagre. 
Mentre hi vaig, penso en la seva gran proesa com a personatge. Combinar impresentabilitat amb presentabilitat. Saber ser un desastre i alhora tenir-ho tot ben net i polit, la roba planxada i el cuarto endreçat.  Cuinar, conduir, lligar, ser un bon veí.


Que cabron. Jo de gran vull ser així.