dilluns, 17 de gener de 2011

El truc

Em sap greu ser irregular amb les actualitzacions. He intentat trobar una excusa que us satisfés, però és inútil. Simplement no se m'acut res, estic sec. El meu enginy és finit, i sembla que la cosa no s'ha arreglat sola com jo esperava.


Ja que tinc molts artistes al voltant, he demanat consell. No hi ha res millor que l'amistat. Penso que tenint bons amics no fa falta gran cosa més. Bons amics. Amics de qualitat. És a dir, amics amb pedigrí, diners, bona posició social o molt d'éxit. Tot el que no té en Berni, el meu colega de l'ànima.


- Berni, algun cop et quedes sec?
- que vols dir
- ets músic i composes. et quedes sense idees?
- clar que si. Sempre és un problema.
- I quin és el truc?
- A tu t'agrada escriure?
- Si
- Doncs ja trobaràs la manera. Només conec un truc; dedicar-li la vida. Escriu cada dia, o llegeix, o totes dues coses. Amb el temps faràs coses fantàstiques, i també molta merda. Mai et quedaràs sense idees gaire temps. Només és qüestió de ganes.


Això m'està fent ballar molt el cap. Al final resulta que quedar-se sense idees era el de menys. M'acabo d'adonar de que, simple i planament, escriure és la única cosa que faig a la vida que m'agrada. En fi, no treballo, no estudio. Sí que faig coses, activitats d'oci, estupideses per passar l'estona. En canvi quan escric em sento bé. No només perquè m'agradi el fet d'escriure; em sento bé perquè em suposa un esforç, però a vegades me'n surto.


Em recorda a quan treballava en un súper. Va ser una època en que la culpabilitat va desaparèixer. Ho passava força malament, però no tenia aquesta sensació de ser un inútil tot el dia. Em pagaven, però m'havia de llevar d'hora. Clar que em costa més llevar-me ara que no tinc ningú que m'hi obliga. Quan matino és com si fos l'amo del món, perquè he estat jo mateix qui m'hi ha obligat, i em poso a escriure i penso "fuá, quin subidón, mira que estàs fent, el que més t'agrada!"
Quina tonteria, pensar que no tens idees i que estàs sec. Les idees no son imprescindibles. Només fa falta llevar-se pel matí i posar-se a treballar.


Ara si em paguessin ja seria la hòstia.

2 comentaris:

  1. Molt bé, molt bé, però ja portes dos posts recurrint a meta-temes per omplir de contingut el blog: sobre qué no escriure, sobre que t'has quedat sec.

    Això és trampa, nen.

    ResponElimina
  2. S'està acabant una cançó que em recorda quan matinava de petit per anar a l'escola. Ma mare començav a les 8 i això ens obligava a llevar-nos tots a les 7, dos hores abans d'entrar a classe. Estudia i aprofita el temps, seràs una gran persona em deien. Però us vull ser sincers. Aquest és un argument que l'experiència no m'ha enriquit, crec que és una falàcia social.

    Si ser una gran persona vol dir sentir-se autorealitzat, la base de tota felicitat conterporània, llavors la pseudoreflexió de l'aprofitament total de la ment és un artifici social. Que ens entenguem, la motivació no ha de ser els èxits obtinguts, hores d'estudi, sinó els projectes que assoliràs posteriorment; fer per objectiu i no per autorealització.

    El vostre text m'ha recordat això que us he explicat, també. La motivació és un element molt més important que no pas la realització. Ma mare avui ha començat a anar a la piscina, i demà hi torna; personalemtn no ha gestionat gens bé la motivació... Potser com les drogues, ha de començar com un vici de cpa de setmana i augmentar la frekuencia fins a descobrir que no te'n pots alliberar...

    ... Per cert, creieu veritablement que es pot ser lliure en una societat tan estructurada econòmicament? Reflexió pel proper text.

    Això és trampa, nen.

    ResponElimina