dimarts, 21 de desembre de 2010

Ceba caramel·litzada


Una de les moltes coses normals que no sé fer és cuinar. Tampoc sé conduir, ni ballar, ni lligar. Però el tema de la cuina és el més greu de tots. Sóc capaç de cremar una sopa de sobre. 
Abans pensava que això és una cosa que va amb el pack. La vida que porto tampoc és normal. No tinc hipoteca ni feina estable. No tinc jefe. Si treballo és perquè m'auto-obligo. No faig vacances, no vaig a esquiar, no vaig al cine. Sembla lògic pensar que no sé cuinar perquè sóc un renegat. Igual que els genis de les pelis. Sembla lògic pensar que vaig amb la roba sense planxar perquè no sóc com els altres.


Sembla lògic. Semblava lògic. Fins que vaig conèixer al Ret.


En moltes coses s'assembla a mi. És un tiu en molts sentits eixelebrat. Lliurepensador . Li agrada viure a salto de mata i no és un exemple de puntualitat alemanya ni de disciplina escandinava (tot i que és molt treballador). Les coses se les pren amb calma i d'una forma una mica caòtica. És rockero, fuma i beu, fa horaris descol·locats. No li pots demanar que visqui d'una altre manera. Com jo, vaja.
No obstant, hi ha coses que ens diferencien molt. Ell si sap gestionar les coses normals. Saluda a les senyores del barri, va a comprar al mercat, balla a les festes. I sap cuinar DE PUTA MARE. De tots els meus amics, és qui té un domini més bèstia del tema. I a més li encanta, i li mola convidar-te. I jo encantat de la vida, perquè no acostumo a tenir peles per restaurants i que em convidi a casa seva  és com anar al set portes, com tenir el bulli per tu sol, pero millor, perque es pot fumar.




Avui he quedat amb ell per dinar. Aviam si em fa un risotto, o qualsevol cosa d'aquestes amb ceba caramel·litzada i reducció de vinagre. 
Mentre hi vaig, penso en la seva gran proesa com a personatge. Combinar impresentabilitat amb presentabilitat. Saber ser un desastre i alhora tenir-ho tot ben net i polit, la roba planxada i el cuarto endreçat.  Cuinar, conduir, lligar, ser un bon veí.


Que cabron. Jo de gran vull ser així.

dilluns, 13 de desembre de 2010

clin clin ring

Si! Per fi! Ho sabia, tard o d'hora havia d'acabar passant. Els nens sempre es reien de mi a l'hora del pati perquè en comptes de jugar a futbol m'enfilava pels bancs ballant i cantant la música dels caça-fantasmes. Però jo no m'enfadava, perquè en el fons sabia que aquells gamarussos eren uns descerebrats condemnats a l'ostracisme i a la mediocritat. Jo no. Jo sóc especial. Sempre ho he intuït, i per fi, per fi, ara ho sé. Jo tenia raó i ells no. Jugueu, jugueu al futbol, nens cabrons del passat. Ha arribat la meva hora.

Estic tan emocionat que em costa filar un relat coherent. Aviam, no he explicat encara el que ha passat? No. Hòstia, no us ho creureu. Perquè realment és INCREÏBLE! Però per impossible que sembli, ha passat. Finalment. Ha passat.

Tinc PODERS!


Poders que no són humans, que sobrepassen l'enteniment. Sobrenaturals, màgics, que sé jo. No entenc ben-bé com ha anat, però miraré de fer una cronologia de la meva transformació.

Fa una setmana em va agafar una grip. Febre, tos, mocs. No semblava res extraordinari. Hores que t'has de passar al llit, sopes calentes i poca cosa més. Només que, quan ja feia tres dies, la febre no m'havia baixat gens. Havia pres l'antibiótic metòdicament, i m'havia entregat a les activitats clàssiques del bon malalt. Però res, seguia amb trenta nou i mig, i els deliris cada cop em semblaven més reals. A partir del quart dia vaig arribar als quaranta graus. Llavors la meva consciencia va entrar a un reialme desconegut, i jo tenia la impressió d'estar obligat a repetir una vegada i una altra la mateixa cançó dins del meu cap. Era una melodia barreja d'alguna opera de Puccini i la sintonia del telenotícies. No podia parar de tararejarla mentalment, una vegada i una altre, i en la meva imaginació hi havia un director, un professor o un tribunal que supervitzàven el meu martiri. Si parava de cantar, m'esperava un càstig sever, pitjor que la mort. Havia de tararejar fins que aquells dimonis em deixessin parar. Em van semblar segles. Mig dormia i la cançoneta estava allà. Anava al lavabo tremolant i l'acústica del vàter li donava un matís operístic. Vaig arribar a pensar que m'havia mort i que allò era l'infern.

Finalment, avui m'he llevat, i tot havia passat. No més febre, no més tos, no més cançoneta. Com diuen love of lesbian, ya hay paz.

El que ha passat després no és important, ho podem resumir dient que he tornat a la vida després d'una setmana al llit. Tot arreglat i desinfectat, el pis decent i jo dutxat i pixat. Sortiré al carrer, quines ganes, aniré a prendre un esmorzar al món real.

Vaig a obrir la porta i és llavors quan em cauen les claus a terra. I just en el mateix moment en que se sent el clinc clinc del metall contra la rajola, em sona el movil. Els dons sons se solapen.
L'episodi em fa gràcia per la sincronia tan bèstia, però és irrellevant. Només era un missatge, movistar informa.


Total, que vaig a esmorzar, i quan torno, em tornen a caure les claus. Sóc patós, recordeu que no jugava ni a futbol.
Però la cosa es que, un altre cop, el movil sona alhora que les claus toquen el terra. Es MOLT FORT! Ara qui truca és el Ricky, i li explico el que acaba de passar. Vol anar a fer unes canyes amb ell i la Mònica. No m'ha sentit? Està passant alguna cosa rara. Ell només riu i penja.

Va, provem-ho. Llença les claus a terra.

Si!!!! El movil torna a sonar. És mun pare. S'ha equivocat de número.

Ara les deixo caure, obrint dos dits com una pinça.

Em truquen al mateix instant, és una enquesta.

Tremolant, les deixo anar pel forat del celobert. Constato que després de caure els tres pisos, torno a rebre un movistar informa.

Carrera cap avall. No puc perdre les claus! Calla, potser funciona amb totes les claus.

Ho provo amb la del candau de la bici. SI! Torna a ser el Ricky, que me'n recordi de tornar-li la xupa negra que em va deixar.
No puc ni contestar-li de l'emoció. Li dic que si i penjo.

Ha arribat el moment que sempre he imaginat. Un gran poder conlleva una gran responsabilidad, el universo te está esperando, Luke soy tu padre, etcètera. Sempre he sabut el que faria si es donava el cas. No és just que utilitzi el meu poder de forma egoista. Seré estimat, seré temut, seré reverenciat, i a sobre faré el bé.

Surto al carrer. Busco la primera banda de skinheads amb pinta maligne. No hi ha gaire sort, però hi ha uns flipats del tunning en un carreró amb el chumba chumba a tota castanya. Baixeu la música, passerells! Si, vosaltres. La gent del barri vol descansar.

De moment no saben si riure o no, perquè em veuen molt decidit. Camino cap a ells. Em sembla que creuen que sóc boig, perquè apaguen la música i deixen anar uns monosíl·labs i les paraules "movida" i "tronco" circulen ràpidament.

Hi ha molta merda repartida pel carreró. Els hi pregunto si son seves les llaunes i les restes de chetos. Un d'ells es posa a recollir coses i a posar-les en bosses de plàstic. Però ara em tenen més a prop, i suposo que el meu aspecte els hi sembla incoherent amb la meva actitud. Les noies dubten. El que recull merda ho deixa estar. Un amb pentinat de cendrer recobra la confiança i em fa una empenteta.

Jajajaja! Per fi, han caigut a la trampa. M'estan agredint. Física i verbalment. Ara, l'ús dels meus poders està plenament justificat.

M'enduc la ma a la butxaca amb un gest solemne. El del pentinat de cendrer ho veu. Torna a dubtar. Deixo anar una frase de superheroi, algo tipus "poders, veniu a mi!".

Les claus xoquen contra el terra. Res més passa. És un moment llarg i estrany. D'alguna forma, la meva cara de seguretat no ha canviat. Les seves expressions sí que ho fan.

El dolor cau sobre meu amb menys força que la humiliació.

Ara crec que sóc a un hospital, però no ho sé ben-bé. No veig res, noto com si m'observessin. Només puc pensar en una melodia estranya, barreja de la Santa Espina i la sintonia dels fruitis. La tararejo mentalment una vegada i una altre, fins l'infinit.

divendres, 3 de desembre de 2010

L'any que No va Existir

Avui us parlaré d'un dels meus tòtems, un que em tortura i m'embruteix des-de sempre. La més puta i traïdora de les companyies. La mandra.

És una bavosa que se t'enganxa i et xucla. Al principi només s'alimenta del teu temps, però de seguida es fa grossa i vol més i més. S'emporta idees que mai tindràs, dies que mai viuràs, gent que no coneixeràs. Al final devora la teva força, la tenacitat, i et fa menys interessant, menys llest. Et pot arribar a allunyar del món.

Quan obro els ulls cada matí la veig allà, mirant-me. Vol que em quedi al llit, sap que dormir és un plaer per rebolcar-s'hi, gaudir de la no-consciéncia, de la no-vida. Últimament no em deixo enganyar, és el seu truc més vell i ja he aprés a dominar-lo.

A partir d'aquest moment, tot és una batalla. Afaitar-se, cuinar alguna cosa que no sigui merda pura, mantenir el pis net, la nevera plena, recollir roba estesa. Ja no diguem buscar-se la vida, lluitar per un somni, prosperar, treballar, o aprendre; les coses que valen la pena, ella les fa semblar impossibles.

Hi ha gent que admiro perquè ha desterrat la mandra de la seva vida. Jo mai ho he aconseguit del tot. Ara vaig millor, però el meu còmput total segueix sent deficitari. Per cada hora útil, una col·lecció de dies inútils.

L'any 2007 segurament no vaig fer res. És un any del que no tinc records. Segurament perquè no hi havia res a recordar. Va ser com un sol dia ocupat únicament amb marihuana i videojocs, acompanyat per altres no-vivents com jo. És el sacrifici més gran que li he fet mai a la meva enemiga.

Dins de cadascú hi ha un crit que creix. La mandra es dedica a fer-lo petit, fins que un dia potser calla per sempre. Perdoneu si m'he posat molt obscur, aquest tema em fa molta por.

Fins la setmana que ve.

dilluns, 29 de novembre de 2010

Luz de gas, incredibol

Avui no parlaré de les eleccions. Tampoc considereu aquest com el meu post oficial de la setmana, això només és un extra.

Algú ho ha de dir: el concert de dijous al luz de gas dels MiNE! va sorprendre a tothom. "Qui toca aquí?" Vaig haver-ho de preguntar, no podia ser que aquella cua ciclòpia fos per veure als meus amics.

Però si! La cosa anava d'amics. Des d'aquí, i en nom de la banda, faig un clam d'alegria i agraïment, dedicat a tots els que hi vau ser. Heu aconseguit que MiNE! ompli una sala fins al tope i que el concert resultant sigui molt bonic i emotiu. A ells quatre els hi va encantar, i a mi també. I crec que a tothom. De fet, va ser la clau de la nit: la connexió que va sorgir entre tots els que hi érem.

Moltes gràcies a tots.


dijous, 25 de novembre de 2010

Txirimiri Power

M’acabo de pixar les sabates i m’és igual. Una senyora em diu guarro i jo com a resposta em poso a vomitar. Costa mirar les coses, enfoco alguns detalls, unes motos aparcades, uns containers. Tinc la sensació d’estar en una altra dimensió.
Feia molt que no anava de festa i havia oblidat les coses que et poden passar. Com que no puguis caminar ni pensar i no hi hagi ferrocarrils i hagis de tornar a un pis que està a Sant Cugat. Aprofita ara que tens un moment estable. Truco a un parell que em podrien portar a casa. Un no contesta, l’altre està pitjor que jo. Vale, trucaré al Txirimiri. Ell em salvarà.



Veu d’emprenyat. Em fa vergonya demanar-li, però li demano. Em diu que fa hores que estava dormint i que al dia següent treballa (a les sis del matí) com la gent normal. Em pregunta on estic i es caga en la puta.

Quan arriba, ja estic molt millor. No triga gaire perquè va amb moto. Primer m’insulta, després em pregunta com em trobo, i quan li explico es posa a riure. Anem cap a casa.

Pel camí li explico que hem anat a un concert que feia el Ret al Raval. Ha estat molt bé, molt emotiu, i hi havia molts amics; la Maria, el Lluís, el Riki, el Berni,  l’altre Luis, el Maxi, el Marc, l’Àlam, la Mònica, l’Helena... Ell em diu que li sap greu no poder venir a aquestes coses, no viure a la ciutat el fa sentir aïllat de vegades. I haver de currar tant d’hora és una merda, et perds moltes mogudes.

En Txiri em deixa a la porta de casa. Entra a currar d’aquí a una hora, així que em proposa anar a prendre una birra. Anem-hi. Quina llàstima que no hagi pogut venir al concert. Ja se sap, no es pot fer tot.

divendres, 19 de novembre de 2010

Benvinguts

Doncs si. Un blog. Jo, que no estic ni al facebook. Sóc el típic  que defensa internet a mort però en realitat no en té ni puta idea.  Ahir els hi vaig dir als meus companys que potser em feia un perfil.

-perquè? si tu no ets així
-no sóc com
-no sé, no t'agrada exposarte
-ets tímid
-ja està bé, cadascú és com és


Això em toca els ous. No sabia que fos així. El Riki m'està desvelant que no és propi de mi ser al facebook. Jo em pensava que simplement em feia mandra, però sembla ser que el motiu està arrelat en la meva condició de sociòpata.

-aviam, no seria tan estrany, abans feia servir el messenger
-però abans no erets tan així
-a més el messenger es diferent, no t'exposes tant
-a veure, si et ve de gust potser es que ho has de fer...