divendres, 3 de desembre de 2010

L'any que No va Existir

Avui us parlaré d'un dels meus tòtems, un que em tortura i m'embruteix des-de sempre. La més puta i traïdora de les companyies. La mandra.

És una bavosa que se t'enganxa i et xucla. Al principi només s'alimenta del teu temps, però de seguida es fa grossa i vol més i més. S'emporta idees que mai tindràs, dies que mai viuràs, gent que no coneixeràs. Al final devora la teva força, la tenacitat, i et fa menys interessant, menys llest. Et pot arribar a allunyar del món.

Quan obro els ulls cada matí la veig allà, mirant-me. Vol que em quedi al llit, sap que dormir és un plaer per rebolcar-s'hi, gaudir de la no-consciéncia, de la no-vida. Últimament no em deixo enganyar, és el seu truc més vell i ja he aprés a dominar-lo.

A partir d'aquest moment, tot és una batalla. Afaitar-se, cuinar alguna cosa que no sigui merda pura, mantenir el pis net, la nevera plena, recollir roba estesa. Ja no diguem buscar-se la vida, lluitar per un somni, prosperar, treballar, o aprendre; les coses que valen la pena, ella les fa semblar impossibles.

Hi ha gent que admiro perquè ha desterrat la mandra de la seva vida. Jo mai ho he aconseguit del tot. Ara vaig millor, però el meu còmput total segueix sent deficitari. Per cada hora útil, una col·lecció de dies inútils.

L'any 2007 segurament no vaig fer res. És un any del que no tinc records. Segurament perquè no hi havia res a recordar. Va ser com un sol dia ocupat únicament amb marihuana i videojocs, acompanyat per altres no-vivents com jo. És el sacrifici més gran que li he fet mai a la meva enemiga.

Dins de cadascú hi ha un crit que creix. La mandra es dedica a fer-lo petit, fins que un dia potser calla per sempre. Perdoneu si m'he posat molt obscur, aquest tema em fa molta por.

Fins la setmana que ve.

1 comentari:

  1. La gent que hem viscut alguna vegada en la Mandra (jo crec que és un lloc mental geogràficament localitzadíssim), i que no hi volem tornar, desenvolupem un altre sentiment igualment monstruós, que és el Remordiment: la sensació que estar ajegut al sofà és estar morint-se poc a poc, el no poder dormir després d'un dia de vagància merescuda, la por a la inactivitat, a l'oci.

    Després de La Mandra ve la Paranoia a La Mandra, que et corrou i et fa no estar content amb res.

    Quina putada.

    ResponElimina