Ceba caramel·litzada

Una de les moltes coses normals que no sé fer és cuinar. Tampoc sé conduir, ni ballar, ni lligar. Però el tema de la cuina és el més greu de tots. Sóc capaç de cremar una sopa de sobre. 
Abans pensava que això és una cosa que va amb el pack. La vida que porto tampoc és normal. No tinc hipoteca ni feina estable. No tinc jefe. Si treballo és perquè m'auto-obligo. No faig vacances, no vaig a esquiar, no vaig al cine. Sembla lògic pensar que no sé cuinar perquè sóc un renegat. Igual que els genis de les pelis. Sembla lògic pensar que vaig amb la roba sense planxar perquè no sóc com els altres.


Sembla lògic. Semblava lògic. Fins que vaig conèixer al Ret.


En moltes coses s'assembla a mi. És un tiu en molts sentits eixelebrat. Lliurepensador . Li agrada viure a salto de mata i no és un exemple de puntualitat alemanya ni de disciplina escandinava (tot i que és molt treballador). Les coses se les pren amb calma i d'una forma una mica caòtica. És rockero, fuma i beu, fa horaris descol·locats. No li pots demanar que visqui d'una altre manera. Com jo, vaja.
No obstant, hi ha coses que ens diferencien molt. Ell si sap gestionar les coses normals. Saluda a les senyores del barri, va a comprar al mercat, balla a les festes. I sap cuinar DE PUTA MARE. De tots els meus amics, és qui té un domini més bèstia del tema. I a més li encanta, i li mola convidar-te. I jo encantat de la vida, perquè no acostumo a tenir peles per restaurants i que em convidi a casa seva  és com anar al set portes, com tenir el bulli per tu sol, pero millor, perque es pot fumar.

Avui he quedat amb ell per dinar. Aviam si em fa un risotto, o qualsevol cosa d'aquestes amb ceba caramel·litzada i reducció de vinagre. 
Mentre hi vaig, penso en la seva gran proesa com a personatge. Combinar impresentabilitat amb presentabilitat. Saber ser un desastre i alhora tenir-ho tot ben net i polit, la roba planxada i el cuarto endreçat.  Cuinar, conduir, lligar, ser un bon veí.


Que cabron. Jo de gran vull ser així.