clin clin ring

Si! Per fi! Ho sabia, tard o d'hora havia d'acabar passant. Els nens sempre es reien de mi a l'hora del pati perquè en comptes de jugar a futbol m'enfilava pels bancs ballant i cantant la música dels caça-fantasmes. Però jo no m'enfadava, perquè en el fons sabia que aquells gamarussos eren uns descerebrats condemnats a l'ostracisme i a la mediocritat. Jo no. Jo sóc especial. Sempre ho he intuït, i per fi, per fi, ara ho sé. Jo tenia raó i ells no. Jugueu, jugueu al futbol, nens cabrons del passat. Ha arribat la meva hora.

Estic tan emocionat que em costa filar un relat coherent. Aviam, no he explicat encara el que ha passat? No. Hòstia, no us ho creureu. Perquè realment és INCREÏBLE! Però per impossible que sembli, ha passat. Finalment. Ha passat.

Tinc PODERS!


Poders que no són humans, que sobrepassen l'enteniment. Sobrenaturals, màgics, que sé jo. No entenc ben-bé com ha anat, però miraré de fer una cronologia de la meva transformació.

Fa una setmana em va agafar una grip. Febre, tos, mocs. No semblava res extraordinari. Hores que t'has de passar al llit, sopes calentes i poca cosa més. Només que, quan ja feia tres dies, la febre no m'havia baixat gens. Havia pres l'antibiótic metòdicament, i m'havia entregat a les activitats clàssiques del bon malalt. Però res, seguia amb trenta nou i mig, i els deliris cada cop em semblaven més reals. A partir del quart dia vaig arribar als quaranta graus. Llavors la meva consciencia va entrar a un reialme desconegut, i jo tenia la impressió d'estar obligat a repetir una vegada i una altra la mateixa cançó dins del meu cap. Era una melodia barreja d'alguna opera de Puccini i la sintonia del telenotícies. No podia parar de tararejarla mentalment, una vegada i una altre, i en la meva imaginació hi havia un director, un professor o un tribunal que supervitzàven el meu martiri. Si parava de cantar, m'esperava un càstig sever, pitjor que la mort. Havia de tararejar fins que aquells dimonis em deixessin parar. Em van semblar segles. Mig dormia i la cançoneta estava allà. Anava al lavabo tremolant i l'acústica del vàter li donava un matís operístic. Vaig arribar a pensar que m'havia mort i que allò era l'infern.

Finalment, avui m'he llevat, i tot havia passat. No més febre, no més tos, no més cançoneta. Com diuen love of lesbian, ya hay paz.

El que ha passat després no és important, ho podem resumir dient que he tornat a la vida després d'una setmana al llit. Tot arreglat i desinfectat, el pis decent i jo dutxat i pixat. Sortiré al carrer, quines ganes, aniré a prendre un esmorzar al món real.

Vaig a obrir la porta i és llavors quan em cauen les claus a terra. I just en el mateix moment en que se sent el clinc clinc del metall contra la rajola, em sona el movil. Els dons sons se solapen.
L'episodi em fa gràcia per la sincronia tan bèstia, però és irrellevant. Només era un missatge, movistar informa.


Total, que vaig a esmorzar, i quan torno, em tornen a caure les claus. Sóc patós, recordeu que no jugava ni a futbol.
Però la cosa es que, un altre cop, el movil sona alhora que les claus toquen el terra. Es MOLT FORT! Ara qui truca és el Ricky, i li explico el que acaba de passar. Vol anar a fer unes canyes amb ell i la Mònica. No m'ha sentit? Està passant alguna cosa rara. Ell només riu i penja.

Va, provem-ho. Llença les claus a terra.

Si!!!! El movil torna a sonar. És mun pare. S'ha equivocat de número.

Ara les deixo caure, obrint dos dits com una pinça.

Em truquen al mateix instant, és una enquesta.

Tremolant, les deixo anar pel forat del celobert. Constato que després de caure els tres pisos, torno a rebre un movistar informa.

Carrera cap avall. No puc perdre les claus! Calla, potser funciona amb totes les claus.

Ho provo amb la del candau de la bici. SI! Torna a ser el Ricky, que me'n recordi de tornar-li la xupa negra que em va deixar.
No puc ni contestar-li de l'emoció. Li dic que si i penjo.

Ha arribat el moment que sempre he imaginat. Un gran poder conlleva una gran responsabilidad, el universo te está esperando, Luke soy tu padre, etcètera. Sempre he sabut el que faria si es donava el cas. No és just que utilitzi el meu poder de forma egoista. Seré estimat, seré temut, seré reverenciat, i a sobre faré el bé.

Surto al carrer. Busco la primera banda de skinheads amb pinta maligne. No hi ha gaire sort, però hi ha uns flipats del tunning en un carreró amb el chumba chumba a tota castanya. Baixeu la música, passerells! Si, vosaltres. La gent del barri vol descansar.

De moment no saben si riure o no, perquè em veuen molt decidit. Camino cap a ells. Em sembla que creuen que sóc boig, perquè apaguen la música i deixen anar uns monosíl·labs i les paraules "movida" i "tronco" circulen ràpidament.

Hi ha molta merda repartida pel carreró. Els hi pregunto si son seves les llaunes i les restes de chetos. Un d'ells es posa a recollir coses i a posar-les en bosses de plàstic. Però ara em tenen més a prop, i suposo que el meu aspecte els hi sembla incoherent amb la meva actitud. Les noies dubten. El que recull merda ho deixa estar. Un amb pentinat de cendrer recobra la confiança i em fa una empenteta.

Jajajaja! Per fi, han caigut a la trampa. M'estan agredint. Física i verbalment. Ara, l'ús dels meus poders està plenament justificat.

M'enduc la ma a la butxaca amb un gest solemne. El del pentinat de cendrer ho veu. Torna a dubtar. Deixo anar una frase de superheroi, algo tipus "poders, veniu a mi!".

Les claus xoquen contra el terra. Res més passa. És un moment llarg i estrany. D'alguna forma, la meva cara de seguretat no ha canviat. Les seves expressions sí que ho fan.

El dolor cau sobre meu amb menys força que la humiliació.

Ara crec que sóc a un hospital, però no ho sé ben-bé. No veig res, noto com si m'observessin. Només puc pensar en una melodia estranya, barreja de la Santa Espina i la sintonia dels fruitis. La tararejo mentalment una vegada i una altre, fins l'infinit.